ROLLING Seminars 2024-2025

Abstract: Fixem-nos en el parell mínim següent: 

(1) a. Tal com dius __, això no té sentit. 

      b. Tal com ho dius, això no té sentit. 

El verb transitiu dius té un complement verbal implícit (representat pel buit '__') a (1a) i un complement verbal explícit (el pronom ho) a (1b). Com argumentarem, aquesta petita diferència formal comporta una diferència interpretativa important que, pel que sabem, ha passat desapercebuda en múltiples tradicions gramaticals: l'oració introduïda per tal com s'interpreta com un adjunt evidencial quan la posició de complement del verb és buida (1a) i com un adjunt de manera quan és plena (1b).

Després de caracteritzar aquest parell mínim en català i en altres llengües romàniques i germàniques, presentarem certes diferències interpretatives i distribucionals que indiquen que les oracions evidencials (com ara 1a) mostren certs efectes extracíclics i s'adjunten més amunt que les oracions de manera (com per exemple 1b). Determinarem també quins són els verbs que, quan ocorren dins la subordinada, permeten l'alternança il·lustrada. 

Finalment, investigarem com és possible que el buit __ de l'oració evidencial s'interpreti necessàriament de forma coindexada amb l'oració principal, una dependència certament sorprenent, mentre que el pronom ho de l'oració de manera no pot estar coindexat amb l'oració principal; proposarem que les oracions evidencials i les de manera, tot i ser superficialment tan similars, estan formades per unitats lèxiques diferents que conformen estructures sintàctiques substancialment diferents.

Abstract: La síndrome de Williams (SW) és un trastorn del neurodesenvolupament d'etiologia genètica, originada per una microdeleció d'entre 19 i 25 gens de la regió 7q11.23 del cromosoma 7 (Ewart et al., 1993), amb una prevalença que se situa, actualment, al voltant d'1 per cada 7.500 (Mervis & Velleman, 2011). 

Els individus amb SW presenten un conjunt de trets fenotípics característics que inclouen trets craniofacials específics, afectacions multiorgàniques (especialment cardiovasculars), hipercalcèmia i alteracions neuroanatòmiques rellevants, com una reducció del volum cerebral global i específicament en substància blanca i grisa (Niego & Benítez-Burraco, 2019). 

Des del punt de vista cognitiu, els individus amb SW es caracteritzen per un perfil desigual: tot i que el coeficient intel·lectual sol ser baix (Bellugi et al., 1994), hi ha força heterogeneïtat i s'han documentat casos amb capacitat intel·lectual mitjana (Romero-Rivas et al., 2023). Així mateix, les persones amb SW mostren una elevada sensibilitat auditiva (hiperacúsia), una sociabilitat inusualment elevada i un perfil distintiu en la percepció i comprensió socials, que les diferencia tant de població amb desenvolupament típic com de persones amb trastorns de l'espectre autista (Hepburn et al., 2011). 

En relació amb el llenguatge, la recerca ha evolucionat des d'una visió que el considerava relativament preservat (Bellugi et al., 1994) cap a una comprensió més matisada, que reconeix algunes diferències amb els parlants típics, especialment en els àmbits pragmàtics i, fins a cert punt, en l'organització sintàctica (Brock, 2007; Benítez-Burraco et al., 2016). Ara bé, encara hi ha força debat sobre aquesta qüestió. Davant d'això, en aquest seminari farem una revisió crítica de les metodologies emprades en l'estudi de la sintaxi en el SW i s'exploraran alternatives com l'anàlisi d'errors, les relacions de concordança i l'estudi de la diversitat oracional (Díez-Itza et al., 2017, Cremades & Barceló, 2024). Mostrarem, doncs, com aquests enfocaments permeten captar millor la competència sintàctica productiva d'aquesta població, la qual cosa pretén contribuir a una avaluació lingüística més precisa i funcional.

En el català contemporani, les construccions bàsiques de valor estatiu amb verb lleuger i nom psicològic sembla que són les que representen les oracions de (1) i de (2): 

(1)     a. La Mila té por dels llamps. 

         b. La Marta té vergonya de parlar en públic. 

         c. La Júlia té llàstima del Joan. 

(2)     a. A la Laia li fa ràbia arribar tard. 

         b. Al Jordi li fa fàstic el fetge. 

         c. Al Pere li fa goig aquesta americana. 

A (1) hi apareix el verb tenir i el sintagma que denota l'experimentador de l'estat psicològic fa de subjecte. A (2) el verb és fer i l'experimentador es realitza com a datiu. Tanmateix, una observació mínimament atenta dels fets mostra que aquestes construccions, percebudes pels parlants com a completament naturals, presenten restriccions (Alvarez-Morera i altres, en premsa; Ginebra, en premsa), almenys en relació amb els noms que expressen l'estat psicològic. Així, si les frases de (1) i de (2) són naturals en català, com he dit, no ho són les de (3) (amb tenir) ni les de (4) (amb fer): 

(3)     a. *El Pere té goig d'aquesta americana. 

         b. *La Mercè té impressió d'aquest paisatge. 

         c. *L'Anna té patxoca d'anar-hi junts. 

(4)     a. *A la Montse li fa admiració la teva calma. 

         b. *A l'Ona li fa fúria la impuntualitat. 

         c. *A la Berta li fa ira sentir parlar d'aquella història. 

¿Podem dir que les estructures que representen les frases de (1) i (2) són habituals en català? En rigor, la resposta només es pot basar en anàlisis extenses. El treball que presento és la part inicial -de fet, una part molt petita- d'un estudi empíric més ambiciós sobre les construccions psicològiques amb verb lleuger en català (CPVL). És un treball de corpus. L'objectiu de l'estudi és obtenir informació extensa i precisa sobre el comportament dels noms psicològics en les estructures amb verb lleuger. ¿Quins i quants admeten la construcció amb tenir? ¿Quins i quants admeten la construcció amb fer? ¿Hi ha altres verbs lleugers implicats? ¿Quin paper hi fa, en l'acceptabilitat, la presència o omissió de l'article?

In this paper, I contrast two broad decompositional approaches to verb semantics. One, especially associated with David Dowty, involves translating verbs using a set of precisely interpreted primitive predicates such as CAUSE and BECOME, in order to facilitate semantic generalizations such as patterns of entailment between sentences. Another, with multiple origins in both temporal semantics and theories of the syntax/semantics interface (including, notably, work by Pustejovsky and Piñón), involves developing a theory of the internal part structure of the eventualities that verbs and other expressions describe; I refer to this approach, following Pianesi and Varzi, as "mereotopological". These two approaches to decomposition are not, strictly speaking, incompatible, and they have sometimes been combined; however, perhaps surprisingly, comparison of them has been unsystematic. I address this gap by describing more systematically how the approaches differ from each other, illustrating with differences in the insights they offer into specific aspects of the semantics of simple change of state verbs and unselected object resultatives. I especially aim to promote interest in the development of more sophisticated, cross-linguistically applicable theories of so-called event structure through appeal to a wider range of notions from mereotopology.

En este seminario se introduce un formalismo gramatical para la evaluación de la complejidad de las lenguas naturales. Este trabajo forma parte del proyecto de I+D+i PID2020-120158GB-I00 financiado por MCIN/AEI y aborda dos conceptos importantes y controvertidos en lingüística: la complejidad de las lenguas naturales y los universales lingüísticos. El trabajo que se presenta es el resultado de la intersección entre los universales lingüísticos (y la tipología lingüística), la complejidad en el lenguaje y la lógica difusa. Para medir el grado de universalidad y complejidad proponemos una gramática de propiedades difusa. Esta gramática de propiedades opera exclusivamente con restricciones sintácticas, calcula las restricciones asignándoles diferentes niveles de universalidad y, a partir de estos niveles, calcula la complejidad relativa de un idioma. Presentamos una prueba de concepto en la que hemos generado una gramática con 42 mil millones de restricciones sintácticas y hemos trabajado con un conjunto representativo de nueve lenguas. El modelo clasifica las restricciones en términos de baja, media y alta universalidad y calcula el nivel de complejidad. La gramática parte del grado de universalidad para calcular la complejidad relativa de una lengua. Se establece una relación inversamente proporcional entre el nivel de universalidad y el grado de complejidad: cuanto más universal es una lengua, menos compleja es. La idea detrás de nuestro formalismo es que las lenguas con valores altos de universalidad serán más similares entre sí y, por lo tanto, su nivel de complejidad relativa será menor. Por el contrario, aquellas lenguas con bajos niveles de universalidad tendrán un alto número de restricciones específicas, lo que aumentará su nivel de complejidad relativa. Los resultados muestran que la arquitectura de una gramática de propiedades difusa es flexible, reutilizable y reentrenable, y puede extenderse, refinarse y reutilizarse considerando nuevos conjuntos de lenguas.  

El presente estudio aborda las restricciones sintácticas y semánticas que afectan a la distribución de los SSPP que acompañan a los participios adjetivales derivados de verbos que expresan cambio de estado locativo, del tipo sumergido, enterrado, sepultado. El trabajo se propone dos objetivos principales: por una parte, dar cuenta del distinto estatus que los SSPP guardan, en función de su núcleo P (bajo/en) y de las características sintácticas y semánticas de su complemento nominal, respecto del núcleo verbal subyacente; por otra, explicar la persistencia de estos SSPP en entornos específicamente estativos o adjetivales, típicamente resistentes a la aceptación de modificadores locativos orientados al evento. Asumiendo un modelo de orientación sintactista sobre la estructura verbal (Ramchand, 2008, 2018), proponemos que solo las preposiciones que expresan orientación cardinal latitudinal (bajo) poseen un valor de localización, funcionando como predicados secundarios seleccionados que se ensamblan en la posición de complemento de SResultado. A su vez, la posición estructural baja de esta proyección subeventiva nos permite dar cuenta de la preservación de estos SSPP predicativos en entornos que fuerzan una lectura adjetival y eliden, por tanto, las proyecciones eventivas del verbo base.  

Aquesta presentació examina la influència translingüística en parlants bilingües català-espanyol, centrant-se en el fenomen gramatical anomenat Marcat Diferencial d'Objecte, i els factors que condicionen la influència (com la dominància lingüística i els aspectes interns al fenomen lingüístic). L'espanyol i el català usen l'MDO (la marca a) davant d'alguns objectes directes, però ho fan de manera diferent segons l'estabilitat referencial de l'objecte (Farkas i von Heusinger, 2003). En espanyol, l'ús del MDO està més estès (ex. Veo a la mujer), mentre que en català és més limitat (Veig Ø la dona). Atès que el MDO és vulnerable en situacions de bilingüisme i contacte entre llengües -també en català-espanyol (ex. Jiménez-Gaspar, 2020; Perpinyà, 2018; Puig-Mayenco et al., 2018)-, aquest estudi explora si l'ús més ampli del MDO en espanyol influeix en l'ús més restringit en català (provocant una sobreproducció en català) i viceversa (provocant una sobreomissió en espanyol). 

Es presentaran els resultats de dos experiments que avaluen l'acceptabilitat i la producció de l'MDO en espanyol i en català amb objectes de diferents graus d'estabilitat referencial. Es tracta d'una tasca de judicis d'acceptabilitat i una tasca de producció escrita guiada administrades a bilingües espanyol-català amb diferents perfils de dominància lingüística i monolingües peninsulars. Els resultats revelen que la influència translingüística afecta tant l'espanyol com el català, i que està modulada per la dominància lingüística i l'estabilitat referencial.

Els modificadors expressius com fucking i bloody de l'anglès han rebut força atenció pel que fa a l'aspecte interpretatiu: incorporen un contingut emocional associat a la perspectiva del parlant que no té un impacte en la semàntica denotativa, sinó en un nivell expressiu independent. En canvi, no tenim una proposta sintàctica clara del funcionament d'aquests elements, especialment en les llengües romàniques. Així doncs, encara no tenim una explicació de les diferències entre els expressius fotut -da i puto -a del català o pinche i puto -a del castellà i els adjectius valoratius, com penós -osa o idiota, i dels qualificatius en general, com brut -a o alto -a. A més, tampoc no tenim una descripció acurada de les variacions intra- i interlingüístiques que ens permeti entendre com es creen aquests elements en les diferents llengües. 

En aquesta presentació mostraré que els adjectius expressius formen una subclasse sintàctica clara que s'ha de separar de la dels adjectius valoratius: els expressius tenen força restriccions a la modificació de grau i una clara tendència a aparèixer en posició prenominal, a diferència dels valoratius prototípics, que admeten la modificació de grau sense restriccions i tendeixen a aparèixer en posició postnominal. Malgrat tot, veurem que l'estudi de corpus ens permet identificar casos fronterers que suggereixen l'evolució següent sobre l'escala objectiu-subjectiu: adjectiu qualificatiu > adjectiu valoratiu > adjectiu expressiu. Finalment, mostraré que elements expressius similars pel que fa a la semàntica, com ara fucking, puto -a i pinche representen diferents graus d'aquest procés d'evolució sintàctica.

L'objectiu d'aquesta recerca, duta a terme en col·laboració amb Elena Castroviejo, és caracteritzar el comportament pragmàtic de les partícules oi? i eh?. Mentre que en alguns exemples, com els de (1), semblen equivalents; en altres, com els de (2), només eh? és possible. 

(1)     a. Tens gana, {eh?, oi?} 
         b. Quin cop, {eh?, oi?} 
(2)     a. Perdona, {eh?, #oi?} 
         b. Amb mi ho tens fatal, {eh?, #oi?} 

Mostrarem que eh? té dos usos, eh1? i eh2?, un dels quals és semblant, però no idèntic, a oi?. Tant oi? i eh1 són partícules confirmatòries, compatibles amb declaratives i exclamatives. Tanmateix, mentre que, amb oi?, el parlant cerca confirmar la veritat d'una proposició, amb eh1? busca que el seu interlocutor faci públic un compromís privat. D'altra banda, eh2, que és compatible amb declaratives i imperatives, però no amb exclamatives, no és una partícula confirmatòria, sinó una lexicalització de la implicatura conversacional mitjançant la qual el parlant demana al seu interlocutor que es comprometi amb la proposició expressada. Donarem suport a la nostra proposta amb dades experimentals i de corpus. 

We draw the attention to an understudied class of imperatives in Catalan that we call rhetorical imperatives, following Ihara and Asano (2020), since the speaker does not actually order the addressee to carry out the directive. Rhetorical imperatives have a sarcastic interpretation as they are uttered when the speaker wants to call the addressee's attention to an action they just carried out that has affected the speaker. We propose rhetorical imperatives constitute a natural subclass as they present anti-imperative properties which set them apart from canonical imperatives. In order to predict their licensing conditions, we propose that rhetorical imperatives follow from a reaction to a norm breach that are reflected through inconsistent commitments. 

En aquesta xerrada es presenta una proposta d'anàlisi dels predicats d'experiència en català i espanyol, mostrant l'estructura argumental bàsica d'aquestes construccions. A més, es proposa una explicació del contrast interpretatiu entre diferents predicats (ex. fer por i fer mal en català, gustar i doler en espanyol). Aquesta proposta d'anàlisi també permet explicar els verbs impersonals d'experiència en mayangna, una llengua de la família misumalpa parlada a Nicaragua i Honduras. Aquesta comparació tipològica permet confirmar la disponibilitat interlingüística d'aquesta estructura, més enllà dels fets que s'observen en les llengües romàniques.