Seminaris ROLLING 2025-2026

Words derived from proper names (WDPs) exhibit interesting semantic properties: they allow two types of interpretation (descriptive and non-descriptive), may be semantically simple or complex (depending on the semantic complexity of the affix and the kind of interaction it has with the semantics of the proper name (PN)), and follow partially predictable patterns. Previous analyses of these words, which rely on underspecification(Arsenijevic et al., 2014; Lee, 2020), fail to account for these properties. In this talk, focusing on Spanish derivatives formed with the adjective-forming -iano and -esco and the noun-forming -ista, I propose an analysis of WDPs that exploits entity representations (⟨[ENT, x], Kdescr, Kanch⟩) (Kamp, 2015) enriched with probabilistic information as an insightful means of representing the semantics of PNs, and in which affixes introduce different types of operations that interact with distinct parts of those the representations. 

The analysis also draws on the notion of the paradigmatic lexicon from morphological theory-the idea that the lexicon is structured around paradigmatic relations (Bauer, 2019; Bonami & Strnadov ́a, 2019). Specifically, in the proposed account, the affixes -(i)ano and -esco introduce REL (e.g., -iano: λP λyλxer[P(y) ∧ (REL(xer))(y)]), an operation that can target either the referent ([ENT, x]) or descriptive content (Kdescr) associated with it and returns a new condition (Cn). The more complex suffix -ista introduces another operation, ROL (-ista: λyλxer[(ROL(xer))(y)]) , which interacts with paradigmatic relations in the lexicon and retrieves sets of defeasible inferences associated with clusters of pairs of derived words in -ista and bases with similar content (i.e., bases with comparable entity representations). 

References 

Arsenijevic, Boban, Gemma Boleda Torrent, Berit Gehrke & Louise McNally. 2014. Ethnic adjectives are proper adjectives. In 46th annual meeting of the chicago linguistic society, 1-15. 

Bauer, Laurie. 2019. Notions of paradigm and their value in word-formation. Word 

Structure 12(2). 153-175. 

Bonami, Olivier & Jana Strnadov ́a. 2019. Paradigm structure and predictability in derivational morphology. Morphology 29(2). 167-197. 

Kamp, Hans. 2015. Using proper names as intermediaries between labelled entity representations. Erkenntnis 80(Suppl 2). 263-312. 

Lee, Junhyo. 2020. On the asymmetry between names and count nouns: Syntactic arguments against predicativism. Linguistics and Philosophy 43(3). 277-301. 

This talk examines so-called hybrid verbs (Pineda and Berro 2020), i.e., verbs that display both unaccusative and unergative properties. It focuses on the patterns of cross-linguistic variation exhibited by these verbs, with particular attention to auxiliary selection, SE morphology, and causativization. 

The first part of the talk introduces the theoretical framework and outlines the syntactic proposal put forward by Pineda and Berro (2020), according to which hybrid verbs project a single syntactic argument while licensing two semantic roles. 

The second part provides a characterization of the different classes of hybrid verbs. Special attention is given to the argument structure of internally caused change-of-state verbs (Rappaport Hovav and Levin 1995), such as blossom or rust. I argue that these verbs exhibit both unaccusative and unergative properties, thus supporting their classification as hybrid. 

The third part addresses the cross-linguistic syntactic variation displayed by hybrid verbs. I propose that this variation can be accounted for exclusively in terms of extralinguistic factors, focusing on two dimensions: conventionalization and conceptualization. Conventionalization concerns the range of interpretations associated with a given root in the Encyclopedia relative to the syntactic structures in which it appears. Conceptualization, by contrast, captures the ways in which different languages may conceptualize the same event. Selected examples of each type will be discussed to illustrate the flexibility of roots and the relevance of interface conditions. 

Finally, I consider a number of challenging cases and outline several directions for future research. 

REFERENCES: 

Levin, Beth and Malka Rappaport Hovav. 1995. Unaccusativity. at the Syntax-Lexical semantics Interface. Cambridge, MA: MIT Press. 

Pineda, Anna and Ane Berro. 2020. Hybrid intransitives in Basque. Glossa: a Journal of General Linguistics 9(1): 1-29. 

En aquest seminari presentaré una primera aproximació experimental a l'ús dels verbs lleugers fer i donar en el català actual, ja que mostren certa variació (p. ex. fer/donar una classe) que s'ha relacionat amb el contacte lingüístic amb el castellà (Ginebra i Navarro 2015). L'objectiu d'aquest estudi és mostrar les tries dels parlants bilingües català-castellà entre els verbs fer i donar en dos tipus de construccions: (i) CVL eventives (fer una abraçada) i (ii) CVL psicològiques (fer por) (Alba-Salas 2004, Viñas-de-Puig 2014). Un estudi exploratori basat en corpus a partir del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), complementat amb dades de xarxes socials (X), ha servit de base per a la creació d'una tasca de judicis d'acceptabilitat. L'experiment inclou ambdós tipus de construccions (i, ii), així com altres variables independents de perfil lingüístic, com ara l'edat, la L1 i la llengua d'identificació (Flors-Mas et al. 2021). 

Partint de la hipòtesi que ens trobem davant d'un canvi en curs induït pel contacte (Kühl & Braumüller 2014), tal com es va observar prèviament a Alvarez-Morera (2023) per les CVL eventives, la inclusió en aquest estudi de les CVL psicològiques ofereix una visió més completa del fenomen. Les noves dades experimentals provenen d'un estudi de judicis d'acceptabilitat (en una escala Likert de 5 punts) distribuït en línia en què van participar 55 parlants bilingües. Els resultats apunten cap a una acceptació relativa de donar en les CVL eventives, fins i tot quan contradiu les obres prescriptives (GIEC, 2016: 17.2.2); en canvi, les CVL psicològiques amb donar no són acceptables per a la gran majoria de parlants. 

Referències 

Alba-Salas, Josep (2004). Fare light verb constructions and Italian causatives: Understanding the diferences. Rivista di Linguistica 16(2). 283-323. 

Alvarez-Morera, Georgina (2023). L'ús dels verbs de suport fer i donar en el català actual. In J. Marqués Meseguer & E. Aguilar Miró (eds.), (De)bat a bat. Presses universitaires de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.42237 

Flors-Mas, Avel·lí, Sorolla, Natxo, Pradilla, Miquel Àngel, & Vila, F. Xavier. (2021). The recent evolution of first languages in Catalonia. Between minoritization and language maintenance. Language Problems and Language Planning, 45(1), 31-55. https://doi.org/10.1075/lplp.20028.flo 

GIEC = Institut d'Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. 

Ginebra, Jordi & Navarro, Pere (2015). Concurrències lèxiques en català i en espanyol: uns quants contrastos. In Martín Escribà, À.; Piquer Vidal, A. & Sánchez Miret, F. (eds.), Actes del Setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Salamanca, 1-6 de juliol de 2012, vol. II, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 217-228. 

Kühl, K., & Braunmüller, K. (2014). Linguistic stability and divergence: An extended perspective on language contact. In Stability and divergence in language contact (pp. 13-38). John Benjamins. 

Viñas-de-Puig, Ricard (2014). Predicados psicológicos y estructuras con verbo ligero: Del estado al evento. Revista de Lingüística Teórica y Aplicada 52(2), 165-188. https://dx.doi.org/10.4067/S0718-48832014000200008 

El trabajo que se presenta parte de la revisión exhaustiva de un total de cinco editoriales (Anaya, SM, Casals, Editex y Oxford) de los cuatro cursos de ESO, con la finalidad de mostrar los problemas para la enseñanza y el aprendizaje que plantea la transposición didáctica de los contenidos relativos al verbo, sus características morfológicas, sintácticas y semánticas, y sus clases. Algunos de estos problemas, que tienen que ver con descripciones incompletas o ambiguas; con segmentaciones erróneas de las formas verbales; con ejemplos mal seleccionados; con explicaciones que van de lo particular a lo general; con un uso confuso de la terminología; o con la ausencia de conceptos que resultan fundamentales para la comprensión de otros contenidos; entre muchos otros, son abordados de manera didáctica tomando como referencia la Nueva gramática de la lengua española (2025) y otros trabajos propios del área de didáctica de la lengua española. 

Aquesta presentació ofereix una introducció pas a pas al procés de publicació acadèmica en lingüística. Comença amb una panoràmica dels diferents tipus de revistes i bases de dades rellevants (WoS, Scopus i bases espanyoles com CIRC o FECYT), així com dels principals índexs i mètriques utilitzats per avaluar la recerca. 

A continuació, s'hi presenten criteris i estratègies pràctiques per triar una revista adequada, tenint en compte l'encaix temàtic, els objectius professionals i els requisits de les agències d'avaluació. Tot seguit, la presentació descriu les diferents fases del procés de publicació, des de la preparació del manuscrit fins a la revisió per parells, incloent-hi com respondre als informes dels revisors i com gestionar rebutjos i reenviaments. 

Finalment, es reflexiona sobre el debat actual entre qualitat i quantitat en l'avaluació de la recerca, amb una atenció especial a iniciatives com CoARA i a la importància creixent de les avaluacions narratives. La presentació es tanca amb consideracions pràctiques sobre els diferents tipus de publicacions i amb recomanacions generals per desenvolupar una carrera investigadora en lingüística. 

L'objectiu d'aquest estudi és analitzar la sintaxi i la semàntica del marcador derivat de la primera persona del singular del verb epistèmic "creure" des d'una perspectiva romànica. Com ja va demostrar Hooper (1975), "think/believe" pertany al grup de predicats assertius febles no fàctics. Aquests verbs, que tenen afirmacions com complements, permeten l'anteposició del complement i, per tant, es poden fer servir fàcilment en  posició parentètica (Hooper 1975:94-95); això transforma el complement assertiu en l'afirmació principal, mentre que el parèntesi no és una afirmació. A més a més, les formes en primera persona del singular d'aquests verbs en oracions declaratives es poden interpretar fàcilment com not at issue. És així com acaben evolucionant una funció de marcador discursiu que codifica incertesa. 

Ens centrem en la primera persona del singular del verb creure, en dades de corpus orals del català, així com també del castellà i de l'italià, particularment en posició parentètica. La modalitat epistèmica introduïda per aquest verb en primera persona està vinculada a la modalitat epistèmica subjectiva (que no pas objectiva, basada en evidència i condicionada per la veritat). Estudis previs (Aijón Oliva & Serrano 2010; Posio 2011; Travis & Torres Cacoullos 2012, entre d'altres) demostren que els subjectes explícits de primera persona del singular (jo) crec són especialment freqüents en castellà, mentre que en italià són molt poc freqüents (Herbeck, Miglietta & Remberger 2025) i, pel que sembla ser, en un principi, el percentatge de subjectes explícits en català amb aquest tipus de verb quedaria entre els percentatges de l'italià i del castellà (vid. Herbeck 2022). 

El Control és un dels fenòmens clàssics dins la lingüística generativa que continua suscitant nombrosos debats, des de la primera formulació proposada per Rosenbaum (1967), a l'entorn de com s'estableix la dependència interpretativa entre dos arguments ¾per exemple, entre el subjecte principal i el de l'infinitiu (1)¾, un dels quals és sempre implícit. L'argument explícit, anomenat controlador (angl. controller), és qui determina la interpretació de l'argument no pronunciat, el 'controlat' (angl. controllee): 
 
(1) La directora Lígia Amadioᵢ vol [PROᵢ dirigir la Filarmònica de Berlín]. 
 
En els estudis sobre Control s'estableix una tipologia que proposa la divisió entre els denominats control exhaustiu i control parcial (Landau 2000 i treballs posteriors; Wurmbrand 2002; Grano 2015; Pearson 2016, inter alia). L'aspecte clau per distingir entre tots dos tipus de control és la naturalesa del predicat principal. Així doncs, el control exhaustiu té lloc amb verbs modals, aspectuals, implicatius i verbs com intentar, mentre que el control parcial és legitimat per verbs desideratius, interrogatius, factius i proposicionals (seguint la terminologia de Landau; es tracta de verbs com 'afirmar', 'declarar'). La diferència principal entre tots dos tipus de control és la possibilitat que no hi hagi una correferència estricta entre el subjecte matriu i el subjecte subordinat en contextos de control parcial. Això es fa visible en els contextos en què el predicat principal es combina amb predicats simètrics, com ara col·laborar (2), que requereixen més d'un participant. En aquests casos, doncs, s'assumeix que el subjecte de l'infinitiu és sintàcticament singular però semànticament plural, atès que rep una interpretació plural, que inclou el subjecte matriu i altres participants.  
 
(2) Julia wanted [to PROᵢ₊ⱼ collaborate]. 
 
Per contra, el control exhaustiu requereix una correferència estricta entre el subjecte principal i el subjecte incrustat (3a) i, per tant, no permet l'aparició de predicats simètrics a la subordinada (3b). 
 
(3)   a. Juliaᵢ managed [to PROᵢ sleep] 
         b. *Juliaᵢ managed [to PROᵢ collaborate] 
 
En aquesta presentació, a partir de l'anàlisi de dades de diferents varietats romàniques, mostro que, a diferència del que passa en altres llengües (inclosa l'anglès), la legitimació dels comitatius en les llengües romàniques no és sensible al predicat principal i, per tant, la divisió entre control parcial i control no se sosté. Així doncs, defenso que el control parcial no existeix (almenys en la gran majoria de llengües romàniques) i que PRO és tant sintàcticament com semànticament singular. En aquest sentit, proposo que els contextos que aparentment semblen de control parcial són en realitat estructures de control exhaustiu. La pluralitat del subjecte subordinat es deriva per mitjà de la inserció d'un comitatiu explícit realitzat mitjançant el clític oblic hi/i en la gran majoria de dialectes catalans, en occità aranès i en aragonès. Per a les varietats que no disposen del clític hi, com el valencià o el castellà, defenso que la lectura parcial es deriva mitjançant un comitatiu nul, tal com s'ha proposat per a d'altres llengües (Hornstein 2003; Rodrigues 2008; Sheehan 2014; Pitteroff et al. 2017; Pitteroff & Sheehan 2018). Ofereixo suport a aquesta darrera proposta d'anàlisi tot revisant els arguments contra l'existència dels comitatius nuls (Landau 2016; Authier & Reed 2018). Finalment, exposo la variació que presenten les llengües romàniques pel que fa als comitatius.  

El plantejament de la codificació de les dues gramàtiques normatives i el seu àmbit d'aplicació difereix lleugerament, ja que mentre que la Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC (2016) s'aplica a tota la catalanofonia, la Gramàtica normativa valenciana de l'AVL (2006) ho fa preferentment per al valencià (Costa-Carreras 2024; Pradilla 2024; Ramos 2024; GIEC 2016; GNV 2006). Aquest seminari, doncs, té l'objectiu de presentar un treball en curs en què analitzo els elements discursius metalingüístics i extralinguistics que s'utilitzen en els dos textos normatius, posant l'atenció en els enunciats de fonètica, morfologia i sintaxi vinculats explícitament al valencià. 

Face-to-face communication is a multimodal affair, where interlocutors leverage multiple signals from the voice (propositional content, speech prosody) and the body (manual gestures, facial expressions, and head movements) to convey and comprehend meaning. From the perspective of multimodal prosody and the modality-neutral hypothesis-which posits that the basic notions of prominence (relative salience) and phrasing (chunking) surface both in the acoustic domain as speech prosody and in the visual domain through gestural prominence and beat-like-ness-this talk explores how these two modalities interact in the perception of prominence. 

The presentation will begin with a brief introduction to the multimodality of language and the relationship between co-speech gestures and speech prosody, followed by a review of the main findings in the literature on multimodal speech perception. It will then turn to recent studies that approach this question from a cross-linguistic perspective, examining how prosodic typology may shape multimodal speech perception. Taken together, these results suggest that while the two modalities closely interact in the perception of prominence, this interaction unfolds in a language-specific manner. 

En aquest seminari parlaré del comportament diferent dels clítics locatius/oblics (hi/y/ci) en construccions causatives en català, francès i italià. Si bé totes tres llengües permeten que aquests clítics funcionin com a adjunts o com a arguments, em centraré exclusivament en els usos argumentals d'aquests clítics, és a dir, quan substitueixen un SP oblic seleccionat que no té un significat locatiu, com ara reflexionar sobre una qüestió --> reflexionar-hi. També en totes tres llengües hi ha una construcció causativa similar, l'anomenada 'faire-infinitive', que implica la unió d'oracions per a la cliticització i l'assignació de cas (seguint Kayne 1975). Malgrat aquests paral·lelismes, veurem que els clítics locatius/oblics argumentals presenten patrons de comportament molt diferents en les llengües estudiades pel que fa a la naturalitat amb què poden aparèixer en les diferents posicions possibles: a tall d'exemple, no tots els parlants de català accepten en el mateix grau variants com El mestre ha fet reflexionar el Joan sobre el que havia passat, El mestre l'hi ha fet reflexionar o El mestre l'ha fet reflexionar-hi. Les dades que presentaré provenen d'un estudi lingüístic dut a terme mitjançant enquestes en línia (via formularis de Google) amb parlants nadius de català, francès i italià, en què s'utilitzaven exemples gramaticalment paral·lels. Totes les enquestes incloïen un 50% de materials de farcit (fillers) i els diversos ítems es presentaven en ordre aleatori i amb un context adequat. Els parlants enquestats havien de valorar cada ítem en una escala de Likert de 5 punts, i hi van participar un total de per 208 parlants de català, 94 de francès i 281 d'italià. 

L'alternança causativa és un fenomen àmpliament estudiat en una gran diversitat de llengües, però no s'havia estudiat encara en català. Centrarem la xerrada en la descripció d'aquest fenomen en català, aprofundint en els aspectes més controvertits. Entre aquests analitzarem les restriccions que es presenten a la participació dels verbs de canvi d'estat en l'alternança, especialment el que es refereixen a la participació dels verbs de causa interna. Així mateix analitzarem la distribució morfològica dels verbs en la variant anticausativa, en què poden prendre el clític se, no prendre'l o fer-ho optativament i si hi ha diferències entre totes dues formes. Que molts verbs prenguin el clític en la variant anticausativa presenta el problema de si aquesta forma és passiva, mitjana, anticausativa o reflexiva. Analitzarem també a partir de la legitimació dels adjunts pronominals quina és la diferència entre aquestes construccions. Finalment, exposarem la proposta d'anàlisi teòrica de les construccions a partir de les estructures proposades per Alexiadou, Anagnastopoulou & Schäfer (2015), segons la qual la participació en l'alternança en realitat suposa l'alternança en la presència o absència d'un nucli funcional Voice. 

En aquest seminari, exploraré la interfície entre la semàntica i el lèxic des del punt de vista de les teories modernes sobre el significat verbal, segons les quals els verbs es descomponen en patrons d'estructura eventiva (event structure templates) i en elements lèxics anomenats arrels (roots) (Dowty, 1979; Rappaport Hovav & Levin, 1998; Alexiadou et al., 2015; Beavers & Koontz-Garboden, 2020). Els patrons introdueixen components estructurals del significat, com ara el canvi d'estat o la causació, i per tant defineixen l'estructura temporal i causal de l'esdeveniment, així com les propietats gramaticals dels verbs. Aquestes teories s'enfronten, doncs, a la qüestió de quina és la contribució de les arrels a l'estructura eventiva. Atès que s'ha argumentat que la semàntica estructural prové dels patrons, s'ha assumit generalment que el contingut de les arrels és de caràcter conceptual, ja que es considera que les arrels simplement donen informació del món real sobre l'esdeveniment que descriu l'estructura eventiva. Tanmateix, encara és objecte de debat si el contingut de les arrels pot jugar un paper gramaticalment rellevant, malgrat ser de naturalesa conceptual. Per exemple, en alguns enfocaments (Marantz, 1997; Harley & Noyer, 1999, 2000; Harley, 2005; Alexiadou et al., 2006; Ramchand, 2008; Rappaport Hovav & Levin, 2010, i altres), les arrels es classifiquen en classes semàntiques gramaticalment rellevants segons el seu contingut conceptual, el qual determina els tipus de contextos sintàctics amb els quals les arrels són compatibles. Altres enfocaments influents, en canvi, rebutgen la idea que el contingut conceptual de les arrels pugui ser gramaticalment rellevant a l'hora de determinar les propietats gramaticals dels verbs (Borer, 2003, 2005; Mateu & Acedo-Matellán, 2012; Acedo-Matellán & Mateu, 2014, Acedo-Matellán 2016, Bigolin 2024, i altres). Segons aquesta visió, les arrels són lliures d'integrar-se en qualsevol tipus de context sintàctic i els casos d'agramaticalitat són aparents, ja que s'argumenta que es tracten d'incompatibilitats pragmàtiques entre el contingut conceptual de les arrels i el coneixement dels parlants sobre els possibles esdeveniments del món real. Més recentment, Beavers & Koontz-Garboden (2020) i Yu et al. (2023) (també Ausensi 2021, 2023) han proposat una teoria més complexa sobre el significat de les arrels, segons la qual les arrels es classifiquen en funció de la quantitat de contingut estructural i conceptual que tenen, la qual cosa té conseqüències gramaticals per als tipus de contextos sintàctics en què poden aparèixer. En aquest seminari, exploraré aquestes tres perspectives sobre el paper de les arrels i intentaré oferir una visió global de quin d'aquests enfocaments resulta més adequat per explicar la contribució de les arrels a l'estructura eventiva. 

Study abroad (SA) context has traditionally been perceived as a panacea for L2 development. The degree to which SA students enhance their proficiency in a foreign language and their satisfaction with it is contingent upon the quality of the students' interactions during academic mobility (Mas-Alcolea & Torres-Purroy, 2021) and their individual differences (Kinginger, 2011). Prior studies have suggested that international students are often isolated and that they frequently fail to break free from what has been labelled the 'Erasmus bubble' in Europe (Mas-Alcolea, 2019). This metaphor denotes the phenomenon where students socialize exclusively with other international students and experience minimal interaction with the local communities, thereby forfeiting the opportunity to learn the local language and cultivate an understanding of the new culture. This study explores the language journey of undergraduate university students who joined the Erasmus+ international mobility programme in the academic year 2024-2025. Apart from the specific sessions held with the students before and after SA, the students' multilingual journey has been tracked by means of a smartphone application specifically designed for the project. This application serves a dual purpose: (1) to support the students in optimizing their study-abroad experience and (2) to collect firsthand, systematic data from the students on a day-to-day basis, enabling the identification of potential strengths and weaknesses of the study-abroad experience. Arndt, Grandfelt and Gullberg (2022, p. 3) describe the Experience Sampling Method (ESM) as "an approach to day" that allows for the collection of contextualised longitudinal data related to the daily experiences of study-abroad students. In this presentation, we analyse to what extent SA students engage with local languages and cultures during their Erasmus+ SA experience, and what factors facilitate or hinder this engagement. The interactional data are analysed from the perspective of discourse analysis and 'stance' (Jaffe, 2009) to see how students position themselves towards their language journey. The ESM data will provide more contextualised information about their longitudinal evolution. The results highlight that factors facilitating engagement include access to resources like language apps and opportunities for informal learning through social and professional settings. However, hindrances such as the perceived global utility of English, the limited international significance of the local language, and the prevalence of mixed linguistic environments reduce students' motivation and necessity to immerse in the local language.  

This study investigates how native speakers of Southern British English process Double Negation structures in contexts that bias either Double Negation or Negative Concord interpretations. While Standard English is typically classified as a Double Negation language, non-standard varieties display Negative Concord, giving rise to single negation readings of Double Negation structures. We conducted an eye-tracking while reading study with 40 Southern British English speakers to assess whether and to what extent single negation interpretations are accessible, and which factors modulate their availability. The results show that single negation readings are not only available but systematically accessed by Southern British English speakers, though processing patterns reveal sensitivity to structural and contextual cues. These findings contribute to ongoing debates about the status of Negative Concord in English, challenging categorical classifications of the language as Double Negation-only, and suggest that Negative Concord is deeply embedded in the Southern British English grammar. 

El seminari versarà sobre la rellevància de la distinció entre els arguments de l'estructura i els participants de l'arrel (Rappaport Hovav i Levin 1998) per a l'anàlisi de l'aspecte lèxic tant d'exemples no idiomàtics (Harley 2005) com d'expressions idiomàtiques (Mateu en prep.). De manera més general, s'analitzarà la contribució de la sintaxi a l'hora de determinar el significat estructural de les locucions verbals.   

El reflexiu lituà si pot aparèixer davant del verb (mato-si 'es veu') o darrere (ne-si-mato 'no es veu'), depenent de la presència o absència de prefixos verbals. Els tractaments tradicionals de si han estat morfològics (Embick & Noyer 2001, Arregi & Nevins 2012, Stump 2022, i. a.) o sintàctics (Korostenskienė 2014ff., i. a.); negligint les condicions prosòdiques, aquestes anàlisis no són capaces de copsar el comportament de si. En aquest treball conjunt amb Veronika Gvozdovaitė (New York University), comparo si amb els clítics pronominals del portuguès europeu (Barbosa 1996), la posició dels quals obeeix a condicions prosòdiques, i proposo que si correspon a l'exponent d'un nucli v reflexiu-anticausatiu, a la sintaxi; com a tal, se li assigna una posició, per defecte, preverbal. Són els mecanismes prosòdics postsintàctics que tenen l'última paraula, efectuant la sufixació de si quan altrament romandria alineat amb el marge esquerre d'un mot prosòdic màxim. Constitueixen proves addicionals de l'anàlisi certs fets morfològics i segmentals. El plantejament dona suport a l'existència de sistemes de reordenació postsintàctics i una certa recursivitat en la jerarquia prosòdica.